Carboners i producció de carbó vegetal
Àmbit

Activitats productives, processos i tècniques

Imatge de presentació

IDENTIFICACIÓ

Codi

IPCIME 1/010

Variants terminològiques

Carboner, caraboner

Nom propi de l'element

L’ofici de carboner i la producció de carbó vegetal

Breu descripció

L’ofici de carboner consisteix a produir i vendre carbó vegetal, un material combustible que s’obté de la deshidratació i la descomposició química de la fusta i d’altres materials vegetals per escalfament amb foc amb l’absència d’oxigen, el que es denomina carbonització. En temps enrere, el carbó vegetal era un producte de primera necessitat. S’emprava per cuinar i per escalfar-se, i també com a font de calor en la forja i la fosa del metall. Per satisfer l’elevada demanda que hi havia, la producció de carbó vegetal va arribar a estar molt estesa a l'illa. El professional que s’hi dedicava era el carboner, que transformava la llenya de les marines menorquines en carbó vegetal en les sitges carboneres que ell mateix muntava i coïa.

L’evolució tecnològica i les transformacions socioeconòmiques dels últims setanta anys han desbancat el carbó vegetal en favor d’altres combustibles i fons d’energia, que portaren l’ofici a l’extinció. Tanmateix, la producció de carbó vegetal s’ha recuperat a Menorca, però ara per ara és molt limitada, perquè només hi ha dues persones que coneixen aquesta pràctica. Aquests carboners empren com a matèria primera la llenya de l’illa, segueixen els procediments tradicionals de transformació de la fusta en carbó vegetal i venen la producció resultant de la seva feina al mercat local. Actualment el carbó vegetal es consumeix exclusivament per a usos culinaris.

Grup i/o comunitat

Els coneixements entorn dels processos tradicionals d’elaboració de carbó vegetal, tot i que l’ofici de carboner va anar en recessió a partir de mitjan segle XX, fins que va desaparèixer, han seguit vius en la memòria de les persones que s’hi van dedicar quan l’ofici encara era vigent. La pervivència del saber dels vells carboners va permetre al llenyataire Vicent Pons Pons, de Ferreries, aprendre a muntar i coure una sitja carbonera i a recuperar la producció de carbó vegetal a Menorca. Vicent Pons ha transmès l’ofici al seu gendre, Sebastià Ametller Mascaró. La pràctica es desenvolupa a través del negoci familiar Llenyes Vicent, l’únic de les Illes Balears que, ara per ara, es dedica a la producció de carbó vegetal.

Idioma d'expressió / Variant dialectal

Català / menorquí

LOCALITZACIÓ

Localització

Es Mercadal , Es Migjorn Gran

Descripció de la localització

En temps enrere, el carboner desenvolupava la seva feina a la marina, al lloc d’on extreia la llenya i la rama que necessitava per coure les sitges. Actualment, els condicionants que determinen la idoneïtat o no de l’emplaçament on muntar i coure una sitja són, a grans trets, el fum que genera la pràctica, l’ús del foc i la necessitat d’aconseguir que la sitja cogui uniformement. És per açò que convé que el pla de la sitja es trobi en un lloc alterós i allunyat dels nuclis de població, per evitar les molèsties que el fum pugui ocasionar al veïnat; que no hi hagi zones boscoses a prop, per prevenir el risc d’incendis; i, sobretot, que sigui un terreny arredossat dels vents dominants, perquè la sitja cogui de manera homogènia. També és necessari que tengui un espai suficient i un accés còmode per a vehicles motoritzats per al trasllat i el dipòsit de la llenya, i és requisit imprescindible que al costat de la sitja hi hagi una infraestructura amb uns mínims d’habitabilitat perquè el carboner hi pugui romandre tot el temps que dura el procés de carbonització de la fusta, perquè quan una sitja comença a coure s’ha de vigilar les vint-i-quatre hores del dia i durant diversos dies consecutius.

Llenyes Vicent munta i cou les seves sitges carboneres en emplaçaments circumstancials. Té una tanca llogada del lloc des Rafalet Nou, al terme municipal des Mercadal, situada a prop d’una parcel·la pròpia on hi ha el dipòsit de llenya que genera la seva activitat com a empresa subministradora de llenya i productora de carbó vegetal. I disposa d’una altra parcel·la situada al municipi des Migjorn Gran, coneguda com la Foradada, on també hi cou sitges. La llenya i la rama que utilitza per muntar i coure les sitges l’extreu de boscos d’arreu de l’illa.

DATACIÓ

Periodicitat

Estacional

Descripció de la data de realització / periodicitat

Quan l’ofici estava força estès, hi havia carboners que feien sitges tot l’any i altres que s’hi dedicaven a temporades i completaven el seu jornal amb altres feines. Abans es coïen sitges carboneres a les marines de Menorca en qualsevol època de l’any; amb tot, hi havia més activitat els mesos d'estiu, quan les condicions meteorològiques d’aquesta estació afavorien la producció de carbó vegetal i agreujaven manco les ja difícils condicions de feina dels carboners.

Llenyes Vicent és un negoci familiar dedicat a feines forestals, subministrament de llenya per a combustible i producció de carbó vegetal. Els professionals de Llenyes Vicent dediquen el temps necessari a la producció de carbó vegetal per donar sortida a l’excedent de llenya que no venen com a combustible i que reserven per a aquest fi. La periodicitat de la pràctica està sotmesa a la disponibilitat de llenya per fer carbó vegetal que tenen en les seves reserves i, també, a altres condicionants, concretament la normativa de prevenció de riscs d'incendis i l’emplaçament de les parcel·les on habitualment munten i couen les sitges. Atesa la prohibició de fer foc durant els mesos d’estiu, la producció de carbó es realitza durant la primavera i la tardor, concretament entre els mesos de març i juny, i els mesos d’octubre i novembre. L'octubre i el novembre couen les sitges a la finca des Migjorn Gran, perquè llinda amb una zona boscosa i en aquests mesos el perill de foc és inferior; mentre que durant el període de març a juny les solen fer as Mercadal, en una tanca propera al lloc on tenen el dipòsit de llenya i on el perill d'incendis és més baix.

Llenyes Vicent aposta per fer sitges més petites i fer-ne unes quantes a la vegada, perquè el temps de cocció, i consegüentment el de vetlar-les, és més curt. Munten sitges d’uns 6.000 kg de llenya aproximadament, i quan s’hi posen en solen fer dues o tres a la vegada, perquè la vigilància de diverses sitges requereix el mateix temps que la d’una tota sola, i així produeixen més carbó amb manco temps. Solen fer cinc o sis tandes cada any. La periodicitat entre una tanda i l’altra, i el nombre de sitges que es couen a la vegada, resten condicionades a la quantitat de llenya de la qual es disposa per fer carbó vegetal i a l’època de l’any. Si es comença el març, poden coure sitges una darrere l’altra fins que arriba l’estiu, quan la producció s’atura. El mateix succeeix quan la feina es fa els mesos d'octubre i novembre, i en aquest cas la producció s’atura quan arriba l’hivern. No obstant, la continuïtat depèn, com s'ha dit, del volum de llenya que tenen. Per tant, no hi ha una periodicitat determinada entre la cocció d’una sitja i l’inici de la següent.

Atès que la tala de llenya es contínua, la que es destina a fer carbó vegetal es decanta a mesura que arriba al dipòsit. Quan se’n té suficient i és el moment adequat de l’any per posar-s’hi, es decideix quan i quantes sitges es muntaran i es couran. Els preparatius d’una sitja amb el volum de llenya referit abans duren dos o tres dies. Aquests inclouen condicionar el pla de la sitja, col·locar el munt de llenya, embrostar, construir la paret de còdols circumdant amb les fumeres i cobrir la corona de la sitja amb terra. Des del moment que la sitja s’encén i comença a coure s’ha de vigilar les vint-i-quatre hores del dia, des de l’inici fins que es completa el procés de transformació de la llenya en carbó. El temps de cocció sol durar entre cinc i set dies, es deixa refredar entre dos i cinc dies i, per a l'extracció del carbó vegetal i l’ensacat, es necessiten un o dos dies més. Tanmateix, aquests temps depenen del gruix i la sequedat de la llenya, de la climatologia i de les dimensions i la forma de la sitja. Avui dia es fan sitges de dimensions i quantitats de llenya determinades, però antigament se’n feien de molt grosses, que podien necessitar fins a dues o tres setmanes per coure, i també se’n feien de més petites, que necessitaven manco temps per coure que les que es fan actualment.

Els processos tradicionals de transformació de la llenya en carbó vegetal, com qualsevol altra activitat artesana, necessiten d’aprenentatge, dedicació, experiència i molt d’esforç. La feina de carboner s’aprèn de l’observació, la pràctica i, sobretot, de les ensenyances d’una persona experimentada. No hi ha un temps determinat per assolir plenes competències en la pràctica de l’ofici.

DESCRIPCIÓ

Descripció general

El carbó vegetal és un material combustible que s'obté de la deshidratació i la descomposició química de la fusta i d’altres materials vegetals per escalfament amb foc, amb l’absència d'oxigen, el que es denomina carbonització. El carboner ha estat la persona que s’ha dedicat a la transformació de la llenya extreta de les marines menorquines en carbó vegetal a través de les sitges carboneres que ell mateix munta i cou.

El procés de combustió d’una sitja carbonera té com a finalitat la deshidratació completa de la fusta a través de l’acció del foc, controlant que només hi entri l’aire necessari per mantenir el caliu encès, a fi d’evitar que la llenya prengui per excés d’oxigen i que es cremi i acabi convertint-se en cendra. La saviesa del carboner, obtinguda de l’experiència en la pràctica de l’ofici, es basa a aconseguir que durant la cocció la fusta expulsi l’aigua, els gasos i altres substàncies volàtils en la seva totalitat i que al final d’aquest procés de combustió controlada només quedi dins la sitja el residu sòlid resultant de la carbonització en lloc de la cendra; és a dir, el carbó vegetal.

Per norma general el carboner feia feina pel seu compte, no estava sotmès a un horari de treball i treballava a escarada; és a dir, com més carbó produïa, més guanyava. Ell mateix venia el carbó a la menuda al poble o el feia per encàrrec d’un majorista que després el distribuïa als llocs de venda. La feina del carboner es desenvolupava al bosc, per la qual cosa hi havia també pagesos que feien les seves sitges de manera esporàdica a les marines dels llocs que menaven, ja fos per a autoconsum com per completar el jornal. El carboner d’ofici no treia un benefici net de la seva feina, ja que havia de donar al propietari de la marina on feia la sitja una part de la producció a canvi de l’ús de l'espai i de la llenya. També hi havia carboners llogats pels senyors o pels pagesos perquè produïssin a les seves terres el carbó que ells necessitaven o per vendre’l, i els carboners que es llogaven per fer altres feines del camp quan no es dedicaven a fer carbó.

La feina del carboner era una feina humil, feixuga, que es desenvolupava a la intempèrie i que no estava ni valorada ni ben pagada. Atès que la cocció d'una sitja requeria d’una vigilància permanent, els carboners podien passar períodes llargs al bosc allunyats de les seves famílies.

L’evolució tecnològica i les transformacions socioeconòmiques dels últims setanta anys han desbancat el carbó vegetal en favor d’altres combustibles i fons d'energia que han portat l’ofici a l’extinció. Tot i que la producció de carbó vegetal s’ha recuperat a Menorca, ara per ara, és molt limitada, perquè només hi ha dues persones que en coneixen la pràctica. Aquests carboners empren com a matèria primera la llenya de l’illa, segueixen els procediments tradicionals de transformació de la fusta en carbó vegetal i venen el producte resultant de la seva feina al mercat local. Actualment el carbó vegetal es consumeix exclusivament per a usos culinaris.

Vicent Pons Pons va recuperar la producció de carbó a Menorca en la dècada de 1990, i ha transmès l’ofici al seu gendre, Sebastià Ametller Mascaró. La pràctica es desenvolupa a través del negoci familiar Llenyes Vicent, l’únic de les Illes Balears que avui dia produeix carbó vegetal. Llenyes Vicent compagina la producció de carbó vegetal amb feines llenyateres. La llenya que talen a les marines de l’illa la venen, bàsicament, com a combustible per a xemeneies, i reserven la que no es ven per cremar a la producció de carbó vegetal. Les llenyes d’ullastre i de pi són les més demandades per fer foc, i es reserva la de mata per fer carbó vegetal. Ara per ara, Llenyes Vicent cou a l’any entre 15 i 20 sitges d’uns 6.000 kg de llenya cadascuna, que donen una producció anual aproximada d’entre 22.500 kg i 30.000 kg de carbó vegetal.

El plantejament empresarial de Llenyes Vicent no ha estat el de recuperar una activitat extingida, sinó més tost una manera d’optimitzar i diversificar els usos que es donen als recursos forestals de l’illa i desenvolupar una activitat rendible amb l’objectiu de poder-ne viure, però amb la seva iniciativa han donat continuïtat a un ofici fortament arrelat a Menorca i necessari per a una gestió adequada dels boscos.

Història i transformacions de l'element

És probable que el descobriment i l’ús del carbó vegetal com a combustible tingués lloc des del moment en què l’home va començar a utilitzar el foc com a font de calor. En el cas específic de Menorca, és sabut que els primers pobladors el coneixien i l’empraven. De fet, l’arqueologia ha documentat la pràctica de la metal·lúrgia des de la prehistòria; és a dir, que el carbó vegetal ja s’utilitzava llavors per a alguna cosa més que per cuinar i per escalfar-se, atès que les altes temperatures que es requereixen per a la fosa dels minerals no s’haurien aconseguit utilitzant només la llenya. Tanmateix, les referències a atuells domèstics per escalfar-se i per cuinar que necessitaven del carbó vegetal, i també a menestrals que empraven carbó per desenvolupar la seva feina, són presents en les fonts documentals conservades als arxius de l’illa, com ho són els testimonis materials de la producció i el consum de carbó vegetal en el passat.

El carbó vegetal ha estat, al llarg de la història, un producte de primera necessitat, i la seva producció va estar molt estesa a Menorca. El carboner produïa el carbó vegetal que abastia el mercat local. La matèria primera era llenya dels boscos de l’illa i la transformació en carbó es feia a la sitja tot seguint un procés secular que canviaria molt poc en el temps.

En la llengua catalana, el terme sitja té diferents accepcions, però totes elles s’utilitzen per definir alguna cosa enclotada o soterrada, la qual cosa indicaria l’arrel comuna dels diferents significats. El mot defineix un clot profund al terra, una masmorra i una cavitat soterrada destinada a guardar-hi productes collits del camp, especialment cereals. Joan Coromines, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-1991), considera que és una paraula emparentada amb el mot àrab ceia, que significa 'clot profund', i que la seva etimologia és possiblement d'origen preromà. El filòleg català planteja que podria venir del terme cija, derivació de la paraula llatina cella que, amb el temps, adoptaria el significat de 'fossa', bé artificial com a masmorra, bé natural com a avenc. A les illes Balears, per definir una cavitat subterrània per guardar cereals s’usa el mot sitjot, per diferenciar-la de la sitja, açò és, un forn de carbó o carbonera, entès com un munt de trossos de llenya disposat de forma convenient per coure-la i fer-ne carbó. Joan Coromines (1980-1991) creu que aquest canvi de significat és «perquè, en formes etnogràfiques de temps arcaics, i ja molt superades, la sitja-carbonera havia començat per ser un veritable forn» (tom VII, pàg. 956).

A Menorca, la producció de carbó vegetal era una activitat de subsistència i d’aprofitament dels recursos forestals, que satisfeia la necessitat de disposar de combustible per escalfar i cuinar i que donava resposta a l’elevada demanda que tenia en els àmbits rural i urbà. Christoph Friedrich Heinrich Lindemann, un capellà de les tropes hannoverianes desplegades a Menorca durant la segona dominació britànica de l'illa, en el Geographische und Statistische Beschreiburg der Inseln Minorka (1786), referint-se als austers hàbits dels illencs i a la sobrietat de les seves vides, diu que els menorquins «no necessiten llenya. Com a màxim compren un poc de carbó vegetal per escalfar-se i torrar damunt del foc un parell de peixos» (edició de 2020, pàg. 357) i que «fins i tot els més ben situats, no deixen els vells costums i s'apanyen amb un gran recipient de llautó ple de carbó (brazier) que col·loquen enmig de l'habitació i que escalfa tota la família. Així el carbó desprèn un fum molt poc saludable. Les xemeneies que té la gent més distingida només són un ornament i si les encenen algun cop ho fan en casos molt especials i ho celebren a cor què vols» (edició de 2020, pag. 435). El capellà alemany es refereix, també, al fet que els pagesos aprofitaven la neteja dels boscos per a la transformació de la llenya sobrant en carbó, que després venien, i que el d’alzina es pagava més car que el de mata, perquè es considerava de més qualitat (edició de 2020, pàg. 375). 

En el segle XVIII, doncs, els pagesos feien sitges per produir carbó, per a consum propi o com a suplement dels seus ingressos, a les marines dels llocs on treballaven. No obstant açò, l’alta demanda de carbó que hi havia entre la població dugué a l’especialització de l’ofici. En el segle XIX, la feina del carboner i el procés de transformació de la llenya en carbó vegetal no van evolucionar gaire respecte als segles anteriors i la manera de fer feina va seguir sent la mateixa fins que l’ofici va desaparèixer. El carboner feia feina pel seu compte o per encàrrec i, tant en un cas com en l'altre, la feina s'estructurava en tres fases: la tala de la fusta i el seu transport fins el pla de la sitja; el muntatge i la cocció de la carbonera i l'extracció del carbó, i finalment el trasllat al lloc de venda i la seva comercialització.

En la segona meitat del segle XIX l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, en el Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (1869-1891), fa una detallada descripció de la feina, les condicions de vida i el tarannà dels carboners de Mallorca, la qual seria extrapolable a la dels carboners menorquins. Diu així:

Es fa carbó principalment a les parts altes de la muntanya; a la majoria de boscs hom ha proveït per a tal fi llocs adequats, sitges, que, formats per terra pitjada, envoltada de pedres, sempre romanen ferms; aleshores s’hi col·loca la fusta a damunt, es cobreix de branques formant un sostre i llavors s’hi posa terra a sobre, deixant obert l’extrem més alt d’aquesta estructura cònica; per aquest forat s’encén el munt i després s’hi afegeixen constantment branquillons fins que tot queda carbonitzat, cosa que dura normalment 7-9 dies (edició en català de 2003, tom III, pàg. 371).

I continua:

[...] solen comprar-se un tros de bosc on fan carbó, i bé empren totes es reserves o només els troncs més vells i que han caigut. Altres fan carbó per compte del senyor, a tant per rova o per quintar. Aquests carboners es mantenen ocupats al bosc gairebé tot l’estiu, primer talant els arbres, llavors arrossegant els troncs fins a les sitges, després preparant el carbó i finalment traginant-lo. Per a aquesta comesa es construeixen prop de les sitges principals, que juntes formen el ranxo, una barraca de branques que formen un sostre de vegades tancada lateralment amb pedres i coberta amb càrritx, i duen al bosc una vida totalment solitària i mig salvatge. […] El diumenge baixen, quedant-se’n un a vigilar les sitges, per anar a l’església situada a dues o tres hores lluny, i llavors s’emporten al seu habitatge solitari les provisions necessàries per a la setmana. Quan el carbó està fet, acudeixen compradors al ranxo, i hom carrega el carbó damunt muls en xarxes fetes d’espart i l’expedeixen a la localitat pròxima (edició en català de 2003, tom III, pàg. 371-372).

En els toms referents a Menorca (1890-1891), l'Arxiduc diu:

Per fer carbó s’empra tota mena de llenya, però sobretot d’alzina, de mata de llentiscle, d’ullastre i de pi melis, si bé es dóna preferència a la primera. Molts carboners de Ferreries fan carbó de pi a la marina de Santa Ponça, etc. A les sitges, que es disposen de la mateixa manera que a Mallorca, s’acostuma a posar-hi pedres a tot l’entorn per mantenir-les més hermètiques. Per regla general hi queda dins llenya sense cremar, que llavors la tornen a encendre vàries vegades; hom lleva l’escorça de les alzines quan els arbres encara estan drets, és a dir, abans de talar-los, perquè la sàvia encara flueix i l’escorça és més fàcil de separar. Per als ferrers, sobretot a Ferreries i a Mercadal, es fan sitges de soques i arrels de bruc i ciprell (Erica multiflora) (edició en català de 2003, tom VI, pàg. 434).

A principis del segle XX, el folklorista Francesc Camps i Mercadal, en el clàssic Folklore menorquí: de la pagesia (1918), recull un conte popular menorquí sobre com es va inventar el carbó, un testimoni de l’arrelament que la producció de carbó vegetal i l’ofici de carboner tenien en la cultura popular. Diu així:

Per escalfar-se, un llenyataire va fer davant sa barraca un clot a sa terra, l’omplí de rabassons i, pigant-los foc, obtengué una bona caliuada. Una truja, furgant furgant, s’hi atansà i, en un moment de descuit des llenyataire, sa truja amb quatre furgades va tapar de terra es caliu. Quan el destapà per revivar es foc, es llenyataire, en lloc de brasses enceses, o cendra, hi trobà carbó. Anys i més anys, ets homos, particularment es ferrers, per fer carbó van servir-se de s’enginy de sa truja; enginy que avui encara es coneix i s’empra, amb es nom de clot de ferrer. Passant es temps ets homos el perfeccionaren, i van inventar es xibau i, darrerament, sa sitja (edició de 1986, tom II, pàg. 8-9).

La revista migjornera Llum Nova. Quinzenari Independent de l'1 de març de 1913 publicava una redacció amb el títol «Es carbonés», signada per Pere Riudavets, un al·lotet de llavors onze anys de l’Escola Pública des Migjorn Gran, sobre la feina de fer carbó i que diu així:

Entrant un dia dins un bosc per passetjar vaig sentí cantá un russinyol. Que hi cantava de be aquell aucell! Yo estava encantat i me vaig fé endins p’el bosc cuant vaig sentir cops de destral. Pam, pam, pam. Que eren aquells cops? M’hi vaig acostar i van ser tres o cuatre carboners. N’hi havia un qui tahava llenya, un altre la traginava i els altres componien la sitja. Posaven es troncs, ajuntats, fent paret qui acabava en punta a dalt. En mitj hi van deixar un furat com un fumeral. Van tapar aquell munt de llenya i li van pigá foc. D'es cap d'alguns dies, he hi vaig tornar i ja era tot carabó, sa sitja estava desfeta i es carboners s’en enduen a n’es poble per vendrel i guanyar aixi s’aliment i es dels seus infants. Es trista sa vida des carboner qui ha está sempre dins sa barraqueta o fent carbó, pero el dematí se despert amb el cant del rossinyol i tot el dia el sent cantar. A jo no m’agradaria esserho, pero si, sentir cantar els aucells.

Fins a mitjan segle XX el carbó vegetal s’emprava encara per fer el menjar amb les cuines de ferro, per escalfar-se amb brasers i maridets, i a les fornals dels ferrers. La irrupció de noves fonts d’energia, el desenvolupament tecnològic i l’ús generalitat de maquinària i aparells que funcionaven amb aquestes noves fonts d’energia van fer que el carbó vegetal desaparegués com a producte de consum regular, i van fer així inviable la continuïtat de l’ofici de carboner. En la dècada de 1980 només sobrevivia en el record de certes persones que s’hi dedicaren de joves, i quan es muntava i coïa una sitja només es feia a manera exhibició. Així ho constata Antoni Bonet en un article publicat al diari Menorca el 12 d'abril de 1982 i recollit després en el llibre Menorca pagesa (1988), quan diu: «Avui, en tot Menorca, ja no es troba cap lloc on es cogui una sitja, però sí que trobam a totes les marines molts de replans on se n’han cuites. Molts d’al·lots ni tan sols saben què és el carbó; però encara tenim la sort de trobar homes que, durant la seva vida, n’han cuites moltes, de sitges, i han fet molt de carbó. Per tots els pobles de Menorca hi havia carboners i a Ferreries és possible que fos un dels pobles on n’hi havia més. No fa massa dies em vaig atracar a un d’aquests carboners amb la intenció de recollir una visió més o manco clara d’allò que era una sitja i els procediments que empraven per fer-la i coure-la» (pàg. 55). I aquesta és la descripció que dona de la feina de muntar i coure una sitja:

...per compondre una sitja i coure-la volia molt d’art. Començaven per fer un pla a l’indret on havien recollit la llenya, i primer la hi replegaven tota. Llavores es posaven a compondre aquell caramull, cosa que també s’ha de fer amb molta consciència; enmig del caramull hi deixen un forat que anomenen «ull», i quan han col·locat tota la llenya, fan un paredat de còdols voltant-voltant. Aquest paredat té les filades segons com és de grossa la sitja. Entre els còdols i la llenya hi posen brosta de branca, perquè l’aire no toqui la llenya. Sota el paredat, també deixen uns forats, les «fumeres». Per exemple, una sitja de 100 quintars sol tenir de 18 a 20 fumeres col·locades una cada tres o quatre pams, i el paredat és de vuit o nou filades.

Quan tenen tot açò fet, fan un cordó de terra damunt el paredat. Açò consisteix a posar la terra ben atapeïda vora els còdols. La resta ho tapen de terra i càrritx deixant sempre l’ull obert. Un cop ho tenen així tapen totes les fumeres deixant-hi un senyal a cada una perquè en arribar l'hora de cercar-les siguin bones de trobar —aquest senyal el fan amb un ram.

Quan la tenen així l’encenen, fan una bona «caliuera» i la tiren dins el forat que prèviament han deixat, o sigui l’ull, tot d’una no tapen aquest forat ja que el foc primer comença a cremar baix i, a poc a poc, va pujant dalt. Quan el foc és a dalt diuen que «corona», açò vol dir que comença a coure. Llavors tapen l’ull amb una llauna que també cobreixen de terra, i ara és quan el carboner començarà a regir la sitja tapant i destapant fumeres, segons d’on ve el vent. A una sitja, li han de donar menjar, és a dir, que l’han d’abussonar. Els primers dies l’abussonen tres o quatre vegades, però quan ha acabat de coure només ho fan un parell de vegades. Cada vegada que l’han d'abussonar destapen l’ull i, amb un burxó llarg, la punxen i li fiquen llenya, rabasses, etc. [...]

Quan una sitja cou no es pot deixar ni de nits ni de dia, perquè si es foradàs es perdria molt de carbó; un forat vol dir perdre molts de quilos. Es feien sitges molt grosses però les més normals són de 60 a 70 quintars. Aquestes sitges han de menester entre 15 i 18 dies per coure. Sabem que una sitja és cuita quan treu foc per les fumeres. Així com van traient foc, la van ofegant i, quan ha acabat de coure, la tapen de terra. Passats dos dies la comencen a triar començant per dalt l’ull, i així fins arribar a baix. La sitja mai està apagada fins que no és triada, per açò hi ha una dita que diu «és com un foc colgat» (pàg. 55-57).

En relació amb les condicions de vida dels carboners, Antoni Bonet (1988) afegeix açò: «La sitja, per al carboner, és com la barca per al pescador; és a dir, amb allò havia de guanyar les sopes per a ell i la seva família. Aquesta gent tenien molts d’entrebancs: temps d’aigua, nits molt dolentes, molt de vent, etc. Per açò sempre anaven molt bruts, fent bona la dita de “vas més brut que un carboner”. La cosa certa és que aquesta gent patien molta solitud i, de vegades, molta fam. Aquest ofici és molt antic, però mai no ha estat prou valorat per les inclemències del temps que havien de patir aquests homes» (pàg. 57).

Vicent Pons Pons (1959) ha estat un llenyataire que ha dedicat la seva vida professional a la tala de llenya de les marines de Menorca per vendre-la com a combustible per a xemeneies i cuines. El seus interès en el carbó vegetal va néixer de la necessitat d'aprofitar la llenya que es corcava massa deveres o que es feia malbé abans de vendre-la. En una entrevista mantinguda amb ell amb motiu de la redacció d'aquesta fitxa, ens conta que quan era fillet l’ofici encara era viu i que son pare s’hi va dedicar en alguns moments de la seva vida, però no va tenir interès per aquesta feina fins uns quants anys més tard, en un moment en què ja no es produïa carbó a l’illa i el que es consumia venia de fora. Va aprendre’n de la mà de persones de Ferreries que s’hi van dedicar de joves; ens diu que els seus mestres van ser, principalment, Antoni Sansaloni Allés es Xifoner, un tal Nito de Calòritx i un carboner que li deien en Pepelín. Va muntar i coure la seva primera sitja en la dècada de 1980, i va començar a fer-ne amb certa regularitat a partir de mitjans de la dècada de 1990, després d’un llarg procés d’experimentació i aprenentatge.

Al llarg dels últims anys, els vells carboners ens han deixat i Vicent Pons ha esdevingut el nexe entre el saber dels professionals d’antany i l’actual producció de carbó vegetal a Menorca. Assegura que en l’ofici sempre hi ha coses a aprendre i, en els últims anys en actiu, quan ha tingut dubtes o problemes en la cocció d’una sitja ha hagut de recórrer a l’enginy per afrontar-los, perquè ja no sobreviu cap carboner d’antany. Actualment està retirat, però ha transmès l’ofici al seu gendre, Sebastià Ametller Mascaró (1987), l’únic carboner en actiu ara per ara a les Illes Balears.

Tant abans com ara, la producció de carbó vegetal ha estat limitada i s’ha destinat al mercat local. La mecanització del procés ha estat inexistent i la pràctica actual segueix les pautes dels processos tradicionals, amb petits canvis. Malgrat que la feina del carboner és dura i molt bruta, el plantejament actual difereix del d’abans, la qual cosa no li resta interès patrimonial. Si abans la vida del carboner estava marcada per la solitud, la misèria, la itinerància i l’obligació de passar llargues temporades a les marines, avui és un professional que utilitza maquinària moderna per obtenir la matèria primera dels boscos de l’illa i que la transporta amb camió al lloc on, de manera permanent, fa les sitges i on disposa de l’equipament necessari per poder desenvolupar la seva feina amb més comoditat que abans. En aquest sentit, la maquinària moderna i el transport motoritzat han simplificat i millorat amb escreix la feina del carboner i han alleugerat els difícils requeriments que necessita la producció de carbó vegetal. A més, ara per ara, és una activitat econòmicament rendible i els professionals que s’hi dediquen gaudeixen d’un bon nivell de vida, amb unes càrregues de feina raonables.

D’altra banda, hi ha hagut un canvi important en l’ús que es dona al carbó vegetal. Si abans cobria una necessitat vital, actualment té un ús testimonial, circumscrit quasi exclusivament a l’àmbit culinari. Podríem dir que avui el carbó vegetal és un producte de caprici, demandat majoritàriament pel sector de l’hoteleria i la restauració que aposta pel producte de proximitat i per una gastronomia més artesana i de qualitat.

La transformació que han sofert l’ofici de carboner i la producció de carbó vegetal es pot veure amb detall als apartats de 'Processos i preparatius', 'Distribució/consum' i 'Eines, infraestructures i objectes emprats o accessoris' d'aquesta mateixa fitxa.

Matèria primera

La matèria primera del carboner ha estat la fusta, i la qualitat del carbó ha depès del tipus de llenya que s’ha utilitzat per fer-ne. La llenya més idònia per obtenir carbó vegetal ha estat la d’alzina (Quercus ilex); tanmateix, qualsevol tipus de llenya que tengui un mínim de gruix en el tronc serveix per obtenir un carbó de qualitat raonable. La llenya més dolenta per fer carbó, bé perquè crema molt deveres, bé perquè fa moltes espires, s’ha de mesclar amb fustes d’altres tipus. Altres llenyes utilitzades per fer carbó vegetal han estat la mata (Pistacia lentiscus), l’aladern (Phillyrea sp), el bruc mascle (Erica arborea), el pi de la terra (Pinus halepensis), l’ullastre (Olea europaea), la murtonera (Myrtus communis), l’ametler (Prunus dulcis) o l’arbocer (Arbutus unedo), entre altres.

Llenyes Vicent utilitza majoritàriament llenya de mata (Pistacia lentiscus), amb addicions de pi (Pinus halepensis) i alzina (Quercus ilex), i rabassers d’ullastre (Olea europaea). Per embrostar empra càrritx (Ampelodesmos mauritanica) i rama de tota mena.

Processos i preparatius

Temps enrere el carboner treballava al bosc, allà on podia treure la provisió de llenya necessària per fer la sitja i on hi hagués una clariana on muntar-la i courer-la. El primer pas era, doncs, fermar l’acord i les condicions de feina amb la propietat de la marina i triar el lloc d’on treure la llenya i muntar la sitja. Actualment no es fa feina de manera itinerant, sinó que les sitges es munten i es couen en un lloc permanent destinat a aquest fi i l’única cosa que s’ha d’acordar és la tala de la llenya, la qual s’extreu de diferents indrets de l’illa i es transporta fins el pla de la sitja en camió.

Una vegada acordat el lloc on fer la feina, el carboner d’antany havia de construir una barraca per poder-se refugiar durant el temps que durava la transformació de la llenya en carbó. La garita es construïa a poca distància del lloc on es muntaven i es coïen les sitges, i era un habitatge petit i rudimentari que el carboner emprava per descansar, menjar, guardar la roba i les eines, i per protegir-se de la pluja i de la serena de la nit.

La barraca més senzilla es feia amb unes quantes barres de llenya, d’uns quatre metres de llargària aproximada, posades dretes obliquament, recolzant els seus extrems superiors els uns amb els altres i clavant els inferiors a la terra. Aquest esquelet cònic es cobria amb branques de pi o feixos de fulla de càrritx i es reforçava de dalt a baix amb cordes o filferro. A la part davantera es deixava una portalada d’accés, que es tancava amb branques de pi o feixos de fulles de càrritx o amb una barrera rígida feta amb quatre barres d’ullastre coberta amb el mateix tipus de rama. Al cim de la garita posaven un poal a l’inrevés o una rabassa de càrritx per evitar que hi entrés l’aigua si plovia. Al mig de la petita cambra es podia fer un foc per escalfar-se i cuinar, de manera que el fum de la llar sortia pel forat central de la part superior com un fumeral. Les garites de carboner es feien per allotjar-hi una, dues, tres o més persones, i dintre hi havia màrfegues fetes de sacs plens de càrritx, palla o fulles de blat d’indi per poder-hi dormir.

Quan el lloc per fer la sitja es trobava en paratges humits o molt ombrívols, s’aprofitava el pedreny de l’entorn per aixecar els murs de la barraca, fent servir la tècnica de la pedra en sec. Després de construir els quatre murs que tancaven la cambra que serviria de lloc d’estada del carboner, es feia la coberta amb una biga de llenya i travessers, amb el rost necessari perquè l’aigua pogués córrer en cas de ploure. L’estructura de la teulada es tapava amb rama i feixos de fulles de càrritx, i hi posaven còdols damunt perquè les ventades no ho aixecassin tot. La porta també es feia amb feixos de rama.

Els carboners també aprofitaven barraques abandonades, barbacanes, coves naturals, hipogeus prehistòrics, racons de tanca on confluïen diferents parets seques, etc., que tapaven i condicionaven per convertir-los en espais mínimament habitables des d’on poder vigilar la sitja i passar-hi el temps mentre aquesta coïa.

Actualment tots aquests preparatius ja no són necessaris. Llenyes Vicent disposa d’una construcció permanent, amb més o manco comoditats, situada a poca distància del lloc on es munten i es couen les sitges. Si abans el carboner havia d’estar atent de no adormir-se mentre coïa la sitja, avui dia es cronometren els temps i, per no dormir-se, es fa ús de l’alarma del mòbil.

Un cop triat el lloc on muntar la sitja i construïda la barraca, el carboner d’antany preparava la llenya. S’esporgaven els arbres i els arbust i es tallaven les branques i els troncs de les mides i gruixes adients per muntar la sitja. La brosta s’obtenia de tallar càrritx i d’esporgar la rama dels arbres dels quals es treien els troncs que es convertirien en carbó. Seguidament es duia al pla de la sitja, on es col·locava en l’ordre que es necessitaria per muntar-la i coure-la. La llenya es podia deixar assecar a l’aire lliure fins que arribava l’hora de transformar-la en carbó; però també es podia utilitzar verda, és a dir, acabada de tallar, tot i que en aquest cas el procés de carbonització tardava més temps que si era seca, ja que dins la carbonera la llenya ha de perdre tota l’aigua. 

Actualment, els usos i l’aprofitament dels recursos forestals estan sotmesos a les directrius de la normativa europea i a la legislació estatal i autonòmica. La tala de llenya està subjecte a tot un conjunt de condicions i bones pràctiques amb l’objectiu de garantir la persistència de la massa forestal i dels seus hàbitats, i perquè continuï generant les externalitats ambientals i conservi les funcions ecològiques que té inherents. És per açò que la tala necessita dels preceptius controls i autoritzacions de l’Administració competent en matèria forestal segons la legislació vigent. Abans de talar la llenya, doncs, s’ha d’acordar amb la propietat de la finca i s’han de fer els tràmits administratius necessaris per obtenir l'autorització corresponent.

Els acords entre els llenyataires i la propietat de les marines han canviat molt en els últims anys, i si abans s’exigia una contraprestació per poder treure rama i llenya d’un lloc, actualment els acords solen ser a la inversa, per mor de l’avanç progressiu de les marines i de la necessitat de mantenir-les netes.

Els llenyataires acorden amb la propietat on han de fer la seva feina i tramiten la sol·licitud davant l’Administració competent de manera reglamentària. El tècnic forestal es trasllada a la marina i marca els arbres que es poden tallar. L’autorització per poder talar els arbres marcats té una vigència d’un any, prorrogable a dos més. Per a la tala de mates no es requereix el permís de l’Administració, però és una feina que esdevé necessària per accedir als troncs que es volen tallar i quan l’acord amb la propietat és la neteja integral de la marina, sigui o no útil per al llenyataire tot el que es tala. En qualsevol cas, també es comunica als tècnics corresponents. Llenyes Vicent obté d’aquestes feines, bàsicament, ullastre, pi i alzina, que ven com a combustible per a xemeneies i cuines i per als araders. La llenya de mata d’una gruixa mínima d’entre 10 i 15 cm es destina a carbó vegetal. El que no s’aprofita, es crema o es tritura. L’obtenció del càrritx s’acorda amb la propietat i no requereix tampoc d’autorització administrativa.

Atès que els carboners en actiu han recuperat la producció de carbó a Menorca del saber dels carboners d’antany, els processos de muntatge i de cocció de la sitja que es practiquen avui dia són els tradicionals, amb alguna petita variació. Els passos són els que es detallen a continuació.  

Primer de tot s’ha de preparar el terreny. El pla de la sitja ha de ser un lloc lliure de vegetació, arredossat i amb el terra anivellat. Si el terreny és irregular, s’han d'omplir prèviament els clots i s’ha d'anivellar bé. Després es marca el diàmetre de la sitja amb un clau i una ginyola (o llinyola). Del volum de llenya preparada o de la quantitat de carbó que es vulgui obtenir de la cuita de la sitja dependran les dimensions del rotlo. El pas següent és preparar el munt de llenya que es transformarà en carbó una vegada cuita la sitja.

Per evitar el contacte de la llenya amb el terra humit, antigament es feia un llit de pedres planes o s’hi posaven barres travesseres de llenya. Actualment s’hi posen quatre palets de llenya o una malla metàl·lica. Damunt seu hi col·loquen tres o quatre rabasses o troncs gruixats recolzats obliquament els uns amb els altres. Al centre es deixa l’ull, un forat de devers 30 cm de diàmetre que es prolongarà verticalment fins a dalt de tot, com el fumeral d’una xemeneia. L’ull servirà per abocar-hi el caliu i els tronquets de llenya que faran prendre la sitja. A continuació es van col·locant troncs ordenadament, en posició vertical i en cercles concèntrics, entorn dels primers troncs i de l’ull, els quals han de ser més prims a mesura que es va aixecant el munt i s’han d’anar atapeint cada vegada més deixant els mínims espais possibles entre ells.

Una vegada completat el munt de llenya, es posa una primera filada de pedres al voltant seu, a uns quinze o vint centímetres del diàmetre màxim del munt, i es deixa un espai buit d’un pam a cada metre de distància. Aquests espais es cobreixen amb una llosa col·locada horitzontalment recolzada damunt les pedres dels seus extrems tot deixant un forat enmig. Açò són les fumeres, els canals a través dels quals l’aire recorre la sitja sense que el foc faci flama i, segons d’on bufa el vent, es tapen o s’obren a conveniència per aconseguir que la sitja cremi de manera uniforme.

Una vegada fet açò, s’embrosta; és a dir, es tapa completament amb càrritx o brosta. Amb les fulles de càrritx o amb rama de tota mena s’evita que la terra que es posa a sobre del munt de llenya es filtri a través dels troncs. La brosta es posa també damunt la primera filada de pedres, tot deixant un espai buit en tot el perímetre del munt de llenya, entre aquest i la primera filada de pedres. Seguidament el munt es va tapant amb una capa de terra ben premsada d’uns pocs centímetre de gruixa. Si la terra s’ha utilitzat en altres coccions, la capa ha de ser prima, de cinc a deu centímetres, perquè està cuita, segella millor i deixa passar manco l’aire; en canvi, si s’empra terra nova, la capa ha de tenir una gruixa superior. La terra evita que el munt de llenya es cremi de forma incontrolada com una foguera, a fi d’obtenir la semicombustió necessària per transformar la llenya en carbó i també per impedir que durant el procés de desmuntatge de la sitja per treure el carbó hi entri aire, evitant així que els troncs carbonitzats prenguin, es cremin totalment i es converteixin en cendra.

A mesura que van col·locant la brosta i la terra, van paredant la part inferior de la sitja amb filades de pedres, fent com una paret seca l’alçada de la qual varia segons les dimensions de la sitja. El mur evita que el munt de llenya, la brosta i la terra s’esfondrin durant la combustió. Damunt la primera filada de pedres, com hem dit, hi posen brosta, i després un pam de terra ben premsada i una altra filada de pedres, i així successivament fins posar les filades que siguin necessàries per garantir l’estabilitat de la sitja. La terra entre filades de pedres impedeix la sortida del fum pels espais buits que hi puguin quedar entre elles. La part superior de la sitja, que queda sense paredar, és el capell o corona, que es tapa bé de terra fins a l’ull per evitar que hi entri l’aire.

Una vegada muntada la sitja és l’hora d’encendre-la. A partir del moment que s’encén s'ha de vigilar nit i dia, actuar en conseqüència i de manera immediata si sorgeix qualque imprevist ―com ara que es faci una forat o que hi hagi un esfondrament― i controlar el procés de cocció permanentment. Amb les fumeres ben obertes, el carboner puja a la part superior i tira per l’ull uns quants tionets petits ―els bòlits― i estelles seques de llenya perquè el caliu no caigui directament al llit de terra de la sitja. El foc per començar a cremar la sitja es fa a part, amb llenya de baixa qualitat. S’aboquen tres o quatre paletades de caliu per l’ull de la sitja, s’omple la xemeneia fins a dalt de tot amb tronquets petits, i es tapa amb una tapadora de llauna i amb terra perquè no hi entri l’aire. Llavors esperen que la llenya s’encengui i al cap d’una hora, aproximadament, lleven la tapadora i bossonen, és a dir, pitgen la llenya cremada perquè el caliu quedi ben comprimit al fons, i la tornen a omplir fins a dalt de tot amb llenya petita. Aquesta operació es repeteix les vegades i en els períodes que facin falta perquè el foc coroni, açò és, que la flama pugi fins a la boca de l’ull per l’acció de l’aire que entra per les fumeres obertes fins que la sitja prengui. Quan açò succeeix comença la cuita; és a dir, la transformació de la llenya en carbó, la qual s’ha de produir de dalt cap a baix. Arribat a aquest punt, el carboner ha d’estar molt atent, i controlar i graduar l’entrada d’aire per les fumeres. Aquestes tenen un paper molt important en la correcta cocció de la sitja, perquè depenent d’on vengui l'aire i de com i quan el carboner les obri o les tanqui, el foc pot cremar amb més intensitat en unes bandes que en unes altres, i el que s’ha d’aconseguir és que cremi de manera uniforme des del centre de la sitja, obrint-les i tancant-les adequadament. Per valorar com va coent la sitja el carboner es regeix pel fum que treu, per on surt, per la intensitat, pel color i, fins i tot, pels canvis d’olor que es produeixen durant el procés de carbonització de la llenya dins la sitja.

A mesura que passen els dies la llenya es va deshidratant i carbonitzant, i va minvant. Consegüentment, també minva d’alçada la sitja, i el carboner ha d’anar retirant progressivament les filades de pedra de la paret que l’envolta. A poc a poc la cuita ha anat baixant de la part superior de la sitja cap a la part inferior, carbonitzant de manera progressiva tota la llenya, i quan comença a sortir foc per les fumeres vol dir que la sitja ha cuit pertot i que el carbó està pràcticament llest. Si s’ha muntant de manera acurada, quan arriba aquest moment la sitja s’ofega per si mateixa; açò és, que quan només hi queda la primera filada de pedres el foc crema la brosta de damunt, i la terra que hi ha damunt seu cau a terra i obstrueix l’espai que s’havia creant entre el munt de llenya i la primera filada de pedres durant el procés de muntatge de la sitja. D’aquest moment se’n diu tallar fumeres o tallar sa sitja.

Arribat aquest punt, les fumeres es tapen una darrere l’altra amb una teula i amb terra per acabar d’ofegar el foc. Aquest pas final pot durar un dia sencer, i es coneix amb el nom de passar fumeres. Quan el foc està apagat, es deixa refredar durant un parell de dies. El carbó es treu a poc a poc amb ganxos i rasclets, i s’ha d’anar tapant el munt amb terra per evitar que prengui, perquè sempre hi sol quedar foc i caliu a dintre. A mida que es treu, s’ensaca. Els sacs se separen els uns dels altres, perquè si un pren no cremi tota la remesa.

Ara per ara, Llenyes Vicent munta sitges d’uns 6.000 kg de llenya. Tenen un diàmetre d’entre 5 i 6 metres, una altura d’aproximadament 2 metres i unes cinc filades de pedres. Tarden a muntar-les entre dos i tres dies. Per coure necessiten entre 5 i 7 dies, i refreden en un parell de dies. Finalment, per extreure el carbó i ensacar-lo es necessiten un o dos dies més. D'una sitja així s’obtenen uns 1.500 kg de carbó vegetal.

Terminologia de l’ofici de carboner:

  • Arrova: Unitat de pes equivalent a uns 10,4 quilograms. Quatre arroves equivalen a un quintar. L'arrova i el quintar són les unitats de pes que s’empraven abans per pesar i vendre el carbó vegetal.
  • Barraca de carboner: Construcció rústica per aixoplugar-s’hi transitòriament. La barraca o garita de carboner, que es construïa tot seguint la tècnica de la pedra en sec o amb troncs i brosta, es feia devora la sitja, per dormir-hi a les nits mentre la sitja coïa.
  • Bòlit: Tros de llenya de pam o pam i mig que s’introdueix per l’ull de la sitja per alimentar el foc.
  • Bossonador / bessonador / barra de bossonar: Perxa llarga per bossonar, és a dir, per pitjar els tronquets dins l’ull de la sitja perquè aquesta emprengui la cocció.
  • Bossonar / bessonar: Posar estelles o tallucs dins l’ull de la sitja i pitjar-los per alimentar el foc i aconseguir que la sitja emprengui la cocció.
  • Brosta: Conjunt de branques més primes i més tendres d’un o alguns arbres que el carboner utilitza per tapar el munt de llenya que es convertirà en carbó dintre de la sitja, tot evitant que la terra que s’hi posa al damunt no es filtri entre els troncs. 
  • Bufar: Es diu que la sitja bufa quan per l’ull i les fumeres surten vapor i altres gasos volàtils a pressió durant la combustió per un excés d’humitat en la fusta. 
  • Carbó / carbó vegetal: Substància sòlida, lleugera, negra i combustible, que s'obté de destil·lar o cremar incompletament llenya o altres matèries orgàniques. 
  • Carbó de clot: Picó, carbonet, carbó molt menut que s’usa per als brasers o per encendre les cuines de ferro i les fornals de les ferreries.
  • Carbó de ferrer: Carbó fet en un clot de carbó de ferrer, per a les fornals de les ferreries.
  • Carbó de pedra / carbó mineral: El que procedeix de la descomposició de plantes mortes i fossilitzades davall capes minerals.
  • Carboner: Home que fa o ven carbó.
  • Carbonera: Sitja. Munt de llenya disposat en forma convenient per coure-la i fer-ne carbó. Munt de carbó ja cuit. Es diu també de l’indret dels baixos de la cuina destinat a guardar-hi els atuells, perquè era on antigament es posava el carbó.
  • Carbonet: Picó, carbó molt menut que s’usa per als brasers.
  • Clot de ferrer / clot de fer carbó de ferrer: Forat al terra on es cremen rabasses i troncs i, quan hi ha caliu, el foc s’ofega amb una llauna i terra tot obtenint-se carbó de ferrer.
  • Corona / capell: Part superior de la sitja que queda sense paredar.
  • Coronar: Acció d’aconseguir que el foc arribi a la part superior de l’ull de la sitja tot iniciant-se la cocció de la carbonera de dalt cap a baix.
  • Coure sa sitja: Acció de sotmetre a l’acció del foc el munt de llenya d’una sitja carbonera per transformar-la en carbó vegetal.
  • Embrostar: Acció de posar la capa de rama damunt els troncs que s’han de cremar a la sitja per evitar que la terra que es posa al damunt es filtri entre ells.
  • Encendre sa sitja: Acció de fer cremar la sitja per començar el procés de combustió que transformarà la llenya en carbó vegetal.
  • Fumall: Tros de carbó mal cuit i que en cremar-se fa molt de fum. 
  • Fumera: Cadascun dels forats que els carboners deixen a la part inferior de la sitja perquè el foc la recorri tota sense fer flamada.
  • Llit de sa sitja: La base damunt de la qual es munta i es cou la sitja.
  • Molinada: Carbonissa, fragments molt petits de carbó.
  • Muntar sa sitja: Acció de col·locar de manera ordenada els troncs de llenya, la brosta, les filades de pedres amb les fumeres i la terra d’una sitja carbonera per produir carbó.
  • Paredar: Acció de posar les filades de pedres als voltants del munt de llenya quan es munta una sitja per evitar que aquesta s’enfondri durant la cocció. 
  • Passar fumeres: Acció de tapar les fumeres de la part inferior d’una sitja per acabar d’ofegar el foc en el procés final de cocció de la sitja. 
  • Picó: Carbó molt menut que s’usa per als brasers.
  • Pla de sa sitja: Replà on el carboner munta i cou la sitja.
  • Quintar: Pes equivalent aproximadament a quaranta-un quilograms i mig. Quatre arroves equivalen a un quintar. L’arrova i el quintar són les unitats de pes que s’empraven abans per pesar i vendre el carbó vegetal.
  • Rabasser: Soca d’un arbre o arbust per iniciar la col·locació del munt de llenya d’una sitja.
  • Ranxo: Grup nombrós de persones o d’animals. Se’n diu de l’equip de carboners que treballen en una marina.
  • Rotlo de sa sitja: La circumferència de la sitja.
  • Sitja / sitja carbonera / sitja de carbó: Forn de carbó, munt de trossos de llenya disposat en forma convenient per coure-la i fer-ne carbó.
  • Sitja de barco / barco: Sitja que té el capell en forma de barca invertida.
  • Tallar fumeres / tallar sa sitja: Es diu que la sitja 'ja ha tallat fumeres' o que 'ja s’ha tallat sa sitja' quan, pel procés de combustió total de la llenya i la brosta, la sitja s’acaba esfondrant tot ofegant el foc en el procés final de cocció, quan el carbó ja està llest.
  • Ull / ull de sa sitja: Forat que es fa a la part superior central de la sitja per on li calen foc i la bossonen.
  • Xibau: Sitja de carbó molt baixa, només de dues filades de pedres i un parell de fumeres, amb l’ull al cim, i que té la forma d’una nau amb la carena cap amunt.

Expressions populars associades a l’ofici de carboner i a la producció de carbó vegetal:

  • Anar més brut que un carboner: Es diu per referir-se a una persona que va molt bruta.
  • Dur més llenya que un ase de carboner: Anar molt carregat.
  • Estar com un ferrer sense carbó: Estar indecís, sense saber què fer, per la falta d’una persona o cosa necessària o enyorada.
  • On fas es carbó?: Expressió utilitzada per demanar a una persona en què passa el temps.
  • Ser negre com a carbó: Se’n diu d’una cosa molt negra, i especialment de les persones de color molt fosc.
  • Ser negre com un fumall / Estar negre com un fumall / Ser un fumall: Ser de color de pell molt fosca, molt negre.

Refranys associats a l'ofici de carboner i a la producció de carbó vegetal:

  • Carbó de tamarell, guardau-vos d'ell: En referència que el tamarell fa poc foc i moltes espires.
  • A mitges, no omplen sitges / De les mitges, no s'omplen les sitges: Significa que els negocis portats a mitges solen ser poc productius per als amitgers.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica

L’objectiu de l’activitat és la producció de carbó vegetal. El carbó és un producte sòlid, lleuger, porós, de color negre i combustible que s'obté en aïllar la fusta de l'aire en el procés de combustió d'una sitja carbonera, de manera que s'evita que l'oxigen la prengui i s’aconsegueix una combustió parcial (piròlisi). La llenya es compon de cel·lulosa, lignina i aigua, i quan és verda, la quantitat d’aigua que pot contenir oscil·la entre el 40 i el 60 %. Si es deixa assecar uns mesos, la llenya pot contenir encara entre un 15 i un 20 % d'aigua. Per carbonitzar-se necessita expulsar el que li queda en forma de vapor; és a dir, que dins la sitja es produeix la deshidratació total de la fusta. Si la llenya s’empra molt verda o està molt humida, pot despendre un excés de vapor i altres gasos volàtils durant la combustió dintre de la sitja i aquests poden sortir a pressió per l’ull i les fumeres i desmuntar-la; quan açò succeeix es diu que «la sitja bufa». De 6 kg de llenya s’obté aproximadament 1,5 kg de carbó vegetal.

De la sitja també es treu la molinada, que són els trossos de carbó que es trenquen en trossos més petits quan s’extreuen de la sitja i els que es cremen dins l’ull. Antigament s’emprava per escalfar maridets i brasers. Avui dia es descarta.

A part del carbó i la molinada, abans també es feia carbó de clot, també dit carbonet o picó. És similar a la molinada, però no el treien de la mateixa sitja, sinó que s’obtenia de cremar a part la rama que havia sobrat de coure la sitja. Es feia un festeret i s’anava banyant amb aigua abans que es convertís en cendra. També es podia obtenir fent un clot al terra, hi posaven a dintre la rama i els tionets més gruixats que no havien emprat, els encenien, i quan havien aconseguit un bon caliu, ho ofegaven a poc a poc amb terra fins apagar el foc completament i ho deixaven refredar uns dies. El picó s’utilitzava per encendre els fogons de les cuines de ferro i les fornals de les ferreries.

Antigament també es feien xibaus amb els fumalls, els troncs que no s’havien acabat de cremar dintre de la sitja. Un xibau era una sitja de carbó molt més baixa i petita que la sitja descrita més amunt, amb dues filades de pedra i un parell de fumeres, amb la qual s’obtenia carbó amb una cocció d’unes vint-i-quatre hores. També feien carbó de ferrer, per a la qual cosa feien un forat de devers un metre de fondària, el paredaven i, a dintre, hi coïen rabasses de bruc; quan hi havia caliu, l’ofegaven tapant el clot amb una llauna i tirant-hi terra o arena, es deixava refredar un parell de dies i es treia purgant la terra. Actualment no es fa ni picó ni es couen xibaus ni clots de fer carbó de ferrer.

La recuperació de la fabricació de picó i l’ús de la molinada com a fertilitzants per a la terra permetrien aprofitar els excedents de branca que s’obtenen de la neteja de les marines i que, ara per ara, com que no s’empren, es cremen o trituren.

Distribució/Consum

El carbó vegetal produït a Menorca s’ha destinat al mercat local. Antigament es traginava en sacs fins al poble i es venia a pes amb la romana. Com que era un producte essencial, no es podia vendre car i era poc rendible. El jornal del carboner era baix i normalment havia de cercar altres maneres de complementar-lo. A part del carbó, la molinada i el picó, hi havia carboners que venien feixos de rama. Una part de la producció de carbó l’havien de donar al propietari de la finca d’on havien tret la llenya i on havien muntat la sitja, però com que la molinada i el picó no és consideraven carbó pròpiament dit, els guanys obtinguts de vendre’ls eren íntegrament per al carboner. Fins i tot, n’hi havia que el banyaven amb aigua perquè pesàs un poc més i poder-ne treure un poc més de benefici.

Les unitats de pes que s’empraven per pesar el carbó vegetal eren l’arrova i el quintar. Quatre arroves equivalien a un quintar, i un quintar eren uns 40 kg aproximadament. Amb uns vuit quintars (uns 320 kg aproximadament) es feia una carretada de carbó i amb un viatge de carro es duien unes tres carretades de carbó; és a dir, uns 24 quintars (1.015 kg de carbó vegetal aproximadament). D’una sitja de mida normal s’obtenien entre 40 i 60 quintars de carbó vegetal (entre 1.500 i 2.500 kg aproximadament), la qual cosa equivalia a un mínim d'uns dos viatges de carro.

Llenyes Vicent obté uns 1.500 kg de carbó vegetal de cada cuita, el que antigament equivaldria a uns 40 quintars. Les solen fer de tres en tres; és a dir, que de cada cuita obtenen uns 4.500 kg de carbó vegetal, l’equivalent a uns 115 quintars. No el venen a pes. El comercialitzen en sacs de ràfia d’una mida concreta, que contenen entre 9 i 11 kg de carbó. El preu per sac és tancat i la venda és directa. Els clients són particulars i negocis del sector de l’hoteleria i la restauració. Una part important de la producció té sortida a l’estiu, en el sector del turisme. Donen sortida a tot el carbó vegetal que produeixen.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris

Per fer carbó vegetal es necessita una parcel·la gran on poder tenir la llenya i muntar i coure la sitja. El terreny ha d’estar anivellat, no s’hi ha de produir corrent d’aigua si plou i ha d’estar arredossat, perquè la sitja necessita coure de manera uniforme. També hi ha d’haver un habitatge per a l’estada del carboner durant tot el temps que dura la cocció de la sitja.

Per tallar la llenya i la rama necessàries per muntar i coure la sitja, les eines que s’utilitzaven temps enrere eren: l'aixada de rastell i el càvec, per llevar la terra i poder tallar els troncs i les rabasses des de baix; el picot i el perpal, per fer palanca i arrabassar soques i rabasses; la senalla d’enclotar, per retirar la terra; la destral de mà, destral petita o destraló, per esporgar i tallar les branques més primes; la destral grossa o de dues mans, per tallar els troncs dels arbres des de la soca; el dall, per esporgar i per tallar la rama en porcions més curtes o més llargues; el verduc, serra llarga emprada per dues persones per tallar els troncs més gruixats ―les dents s’esmolaven i s’entrescaven amb la llima i l’entrescador respectivament―; el xerrac i la serra de mà, per serrar branques primes; el guitzoll, per llevar els esbarzers i les aritges que impedien tallar mates i altres arbusts; un ganxo de ferro o de fusta per estirar-les i per eixermar, i la falç, per tallar herba. Alguna d'aquestes eines es pot emprar puntualment avui dia, però majoritàriament totes elles han estat substituïdes per la motoserra i les desbrossadores manuals. També es fa ús d’escales i camions grua. Per triturar la llenya que no es fa servir s’utilitzen trituradores de cadena i de martell, i per tallar el càrritx i la brosta empren la motoserra.

El trasllat de la llenya i la rama al pla de la sitja antany es feia manualment. Els troncs gruixats, les soques i les rabasses es traginaven a mà, amb l’ajut d'una civera, sobre l’esquena d'una bístia amb el bast i els escorballs, o amb un carro. La rama es transportava en feixos fermats amb una corda de traginar rama ―amb un ganxo de llenya en un extrem per poder-los fermar ben fort― sobre l’esquena d’un ase equipat amb el bast i les escaletes, o bé amb l’ajut d’un carro o un carretet de mà.  Avui dia la llenya per fer carbó vegetal no s’extreu de la marina immediata, sinó de qualsevol altra banda. La recollida i el transport de la llenya es actualment amb tractors agrícoles adaptats a treballs forestals, tractors amb pala, camions i remolcs.

Per muntar la sitja es necessita clau i ginyola per marcar el rotlo; aixada, càvec, pala i senalla, per anivellar el terreny; i una escala per pujar a la part més alta de la sitja. El caliu que encén la sitja es tira per l’ull amb l’ajut d'una pala. Per coure-la s’empra la barra de bossonar o bossonador, per pitjar els bòlits i les estelles de llenya que es fiquen per l’ull de la sitja quan s’encén, i una tapadora, per poder tapar i obrir l’ull durant el procés de combustió de la sitja. Per obrir i tancar les fumeres empren rama, còdols, terra i teules.

Per extreure el carbó una vegada la sitja ha refredat empren el càvec, un ganxo de ferro o de llenya, la pala, el rasclet i les senalles. Per al transport del carbó del bosc al lloc de venda abans recorrien a l’ase amb el bast i les beaces a l’esquena o, més modernament, al carro. Actualment s'ensaca en sacs de ràfia i se subministra al client en vehicles motoritzats.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals

Abans no hi havia un model concret d’organització laboral. Els carboners treballaven tot sols o en petits ranxos, i la transmissió de coneixements i l’aprenentatge de l’ofici se solia fer de generació en generació, de pares a fills, directament d’una persona amb més experiència als aprenents o ajudants amb els quals treballava. Atès que actualment l'ofici de carboner és testimonial, continua sense haver-hi un model organitzatiu concret.

Llenyes Vicent és una petita empresa familiar amb un nombre d’assalariats variable, que no supera mai les cinc persones. Sebastià Ametller està al capdavant de l’empresa en règim laboral d'autònom (RETA).

Participants/Executants

Vicent Pons Pons és l’únic artesà que apareix en el registre d'artesans de les Illes Balears del ram de la llum i la calor dedicat a l’ofici de carboner. Té la carta de mestre artesà (CMA).

Ús i funció

Productiu.

Històricament el carbó vegetal s’ha utilitzat com a combustible domèstic, per cuinar i escalfar-se. Actualment és el combustible elegit per a forns de pizzeries i per a graellades i barbacoes.

INTERPRETACIÓ

Significació simbòlica/socioeconòmica

L’ús de carbó vegetal com a combustible domèstic i en la metal·lúrgia està documentat a Menorca des de temps enrere, la qual cosa evidencia el seu arrelament a l’illa. La recuperació de la producció pot ser una activitat beneficiosa per al territori, l’economia i la societat de Menorca. Aquesta pràctica necessita dels recursos naturals que ofereix el medi, en aquest cas la llenya que s’obté de la neteja de les marines, i per aquest mateix motiu és una activitat econòmica tradicional que, regulada i gestionada convenientment, pot contribuir a mantenir l’equilibri entre l’explotació i la regeneració dels recursos forestals.

Un dels reptes que ha d’afrontar la societat menorquina és la conservació dels boscos i de la seva biodiversitat, fent compatible l’aprofitament i l’ús racional dels recursos forestals amb el garantiment de les múltiples funcions ambientals i externalitats que aquests generen per al gaudi, el benestar i la salut de la comunitat. Aconseguir una gestió activa respectuosa amb els valors ambientals que generen els boscos envers la societat menorquina ha de ser una prioritat, i l’Administració ha de vetlar per assolir aquest objectiu. La protecció i la promoció de certes pràctiques tradicionals, com ara la dels llenyataires i els carboners, contribueixen a l’ús racional dels boscos i a la persistència de les externalitats ambientals positives que generen per al conjunt de la societat. La producció de carbó genera un impacte ambiental, però a la vegada és una pràctica que, desenvolupada amb control i convenientment regulada per les administracions competents en matèria forestal, pot participar dels principis d’equilibri i sostenibilitat que propugna la reserva de biosfera de Menorca.

Altrament, de la pràctica de l’ofici de carboner deriva un producte autòcton, el consum del qual afavoreix el productor local i contribueix a diversificar l’economia menorquina, la qual cosa s’ha de valorar positivament per al desenvolupament de la societat menorquina del futur, i més si consideram que actualment l’economia insular se sustenta majoritàriament en el monocultiu del turisme i en el sector serveis.

Per altra banda, l’empremta de carboni en el medi ambient de les activitats artesanes tradicionals és inferior a la producció industrial de les grans empreses i multinacionals. L’adquisició de producte de proximitat, derivat dels recursos que ofereix el medi insular, pot ser sinònim de consum responsable, ja que el sistema de producció, a diferència dels productes altament industrialitzats que copen els prestatges dels supermercats, no està tan mecanitzat, i tant en els processos d’elaboració del producte, que són més manuals, com en els desplaçaments del productor al lloc de venda, que són més curts, es consumeixen manco combustibles fòssils, la qual cosa contribueix, d’alguna manera, a la reducció dels gasos contaminants i de les emissions d’efecte hivernacle i a la mitigació del canvi climàtic.

Finalment, tota activitat que contribueix al manteniment i a valorització del paisatge i el medi rural de Menorca contribueix a la pervivència de l’activitat agropecuària, que és essencial si es vol avançar cap a la sobirania alimentària. I l’existència d’un producte autòcton i d’una cuina tradicional i casolana són aspectes cada vegada més valorats pel turista quan tria la seva destinació, la qual cosa s’ha de valorar en els territoris que, com Menorca, tenen en el turisme el seu principal motor econòmic. La difusió del producte local, d’un receptari de cuina tradicional amb plats arrelats a la cultura i a la sociologia del lloc i amb uns processos d’elaboració casolans i amb matèria primera del lloc afegeixen un plus a la destinació i poden atreure un sector turístic que cerqui alguna cosa més que sol i platja.

SALVAGUARDA

Transmissió

En tractar-se d’un ofici artesà, que només s’aprenia amb l’experiència, tradicionalment era de base familiar, i es transmetia de pares a fills. Els fills començaven a aprendre l’ofici des de ben petits per poder arribar a assolir els coneixements necessaris i poder-lo desenvolupar satisfactòriament.

Vicent Pons Pons va aprendre l’ofici de vells carboners, i va adquirir els coneixements necessaris amb la pràctica i la perseverança. També ha après de l’activitat carbonera que es desenvolupa a diferents indrets del territori espanyol, especialment d’Extremadura, que té una llarga tradició carbonera. S’hi ha dedicat perquè és un ofici que l’ha motivat i li ha agradat, i perquè és rendible econòmicament. Sebastià Ametller ha après l’ofici del seu mestre, Vicent Pons. Actualment, Vicent Pons i Sebastià Ametller són els únics portadors del saber dels antics carboners.

Viabilitat / Riscos

La funcionalitat ha estat el denominador comú dels productes obtinguts de l’exercici dels oficis tradicionals; açò és, respondre a les necessitats i satisfer la demanda d’un model econòmic preindustrial. I el carbó vegetal ha estat un producte vital i de primeríssima necessitat. No obstant açò, la irrupció de noves fonts d'energia ―el gas butà i l’electricitat generada de la crema de combustibles fòssils―, el desenvolupament tecnològic i l’ús en tots els àmbits de la vida de màquines i aparells adaptats a aquestes noves fonts d’energia, feren que el carbó vegetal deixàs de ser un producte d’ús generalitzat i, consegüentment, que l’ofici de carboner en la seva concepció tradicional fos inviable. Vicent Pons Pons és, avui per avui, el nexe entre el record d’una pràctica tradicional extinta i l’actual producció de carbó vegetal a Menorca.

L’ofici de carboner, emperò, presenta debilitats importants. Per una banda, els transmissors són avui dia només dues persones i, de moment, no està assegurat el relleu generacional, la qual cosa no garanteix la supervivència de la pràctica més enllà dels actuals portadors. Per altra banda, la producció de carbó és una feina bruta, que es fa en contacte amb el fum i la sutja, que requereix d’una certa resistència física i durant el temps que la sitja cou s’ha de vigilar nit i dia, és a dir, que s’ha de vetlar durant dies. Aquestes condicions de feina tan dures fan que no sigui un ofici atractiu ni apte per a qualsevol persona, i açò no ajuda que hi pugui haver gent jove que s’hi vulgui dedicar i doni continuïtat a l’ofici.

Un altre aspecte que pot afectar negativament l’ofici de carboner és la limitació de la producció; és a dir, que si hi ha pocs carboners, hi haurà poc carbó, i açò afecta a la disponibilitat del producte en el mercat i repercuteix en el preu de venda. Contràriament, el carbó vegetal que es troba a les botigues i els supermercats és de fabricació industrial, s’importa massivament, és fàcil de trobar i és molt més barat que el producte fet a Menorca.

Els hàbits de consum són un altre inconvenient a considerar. L’oferta de productes, marques i comerços és actualment àmplia i variada, i recórrer indistintament a uns o altres obliga els petits productors locals a adaptar-se constantment als hàbits basculants del consumidor, fet que pot esdevenir una debilitat quan aquesta adaptació no es fa de manera adequada, tot afectant nocivament en el consum de productes de proximitat i, en conseqüència, en la pervivència i el manteniment dels oficis que s’associen a ells. També cal tenir en compte com a inconvenient que el carbó vegetal ja no és un producte de primera necessitat i, ara per ara, se circumscriu a un ús  culinari, la qual cosa limita la seva sortida al mercat.

Altrament, hi ha els efectes mediambientals i de salut. Una producció sense control ni regulació podria provocar la reducció de la superfície forestal i, en un cas extrem, la desforestació del territori. A més, amb la combustió del carbó vegetal es desprèn monòxid de carboni, un gas altament tòxic que, en emissions molt elevades, provoca problemes ambientals i té conseqüències negatives en la salut humana. Aquests són aspectes que també val la pena considerar en un moment en què els problemes mediambientals suscitats per la crema de combustibles fòssils i els beneficis que aporta l’ús d'energies més netes desperten un gran interès en la comunitat. 

Altres inconvenients de l’activitat són l’emissió de fum durant la cocció de la sitja, que pot ser molest, i l’ús del foc en un activitat que es fa a l'aire lliure, que pot esdevenir una limitació en estar sotmesa a la normativa de prevenció de risc d'incendis i a la legislació en matèria forestal.

Resumint, l’escassa valoració dels oficis tradicionals i del producte artesà, el baix cost del carbó altament industrialitzat de fora, una legislació molt restrictiva, els hàbits de consum, la competència ferotge i el capitalisme globalitzat en el qual està immersa la societat actual, són aspectes negatius que pesen sobre l’element motiu d'aquesta fitxa. Les exigències legals que du implícites el desenvolupament de qualsevol activitat professional, la dedicació que requereixen les feines artesanes i tradicionals, els costos que comporten i la fiscalitat a la qual estan sotmeses, tampoc no faciliten la rendibilitat econòmica i fan que avui dia certs oficis artesans siguin inviables en la seva concepció tradicional.

Dit açò, i tenint en compte que la producció artesana de carbó vegetal es va recuperar a Menorca fa uns vint-i-cinc anys, es considera que la situació de l’ofici no està prou consolidada ni gaudeix d’un context favorable que en garanteixi el desenvolupament ni la continuïtat a mitjà i llarg terminis. En qualsevol cas, s’hauria de tenir en compte els portadors de la pràctica a l’hora de dissenyar accions de salvaguarda i fomentar la col·laboració entre els òrgans oficials responsables del medi ambient, la salut, el consum i la cultura.

No obstant açò, una major sensibilitat per part de la societat actual envers un consum més responsable ―revalorització del producte de proximitat o de km 0 i de major qualitat―, una moda gastronòmica en auge, la tendència cap a un ús més racional dels recursos forestals i una major consciència de les múltiples funcions ambientals i externalitats que aquests generen per al gaudi i el benestar de la població, poden contribuir a un canvi de tendència i tenir conseqüències positives per al desenvolupament i la pervivència de la producció de carbó vegetal a Menorca.

Ara per ara, les principals fortaleses de la producció de carbó vegetal són que és una activitat rendible des del punt de vista econòmic, i que és un producte natural que aporta als aliments un aroma i un sabor característics i molt desitjables per al paladar. En aquest darrer sentit, caldria escoltar l’opinió i les recomanacions de nutricionistes i persones coneixedores i estudioses de l’àmbit de l’alimentació sobre els efectes que té el seu ús en la salut.

Cal vetlar perquè els oficis tradicionals amb arrelament al territori mantenguin el seu caràcter patrimonial, identitari i simbòlic. Les administracions haurien de desenvolupar polítiques que protegeixin i garanteixin la transmissió dels oficis que són senya d’identitat de la cultura menorquina. Aquestes podrien anar encaminades a afermar el caràcter patrimonial de l’obra i la tècnica, crear un marc legal específic per als oficis en risc o implementar plans estratègics a llarg termini per fomentar i formar nous professionals. Apostar per l’autenticitat, fomentar els mercats artesans amb producte local genuí o desenvolupar accions destinades a crear una imatge diferenciada de l’artesania menorquina, són mesures que es podrien aplicar.

Plantejar els reptes de l’activitat dels oficis artesans en perill i la seva adaptació al mercat és fonamental per a la seva recuperació i pervivència futura. En el cas dels carboners i la producció de carbó vegetal, un dels principals reptes és aconseguir l’equilibri entre la consolidació i la supervivència d’un ofici i una pràctica tradicionals i la conservació del medi ambient. La producció de carbó vegetal és beneficiosa per al territori, perquè aprofita i diversifica l’ús dels recursos forestals de l’illa, però si es fomenta i es desenvolupa sense control i sense una regulació específica, pot tenir incidències negatives en el medi ambient, per la qual cosa s’hauria de vetlar per mantenir la seva pràctica amb criteris de sostenibilitat.

Valoració de l'individu / grup / comunitat

La reintroducció en el mercat del carbó vegetal fet a Menorca és valorada per la comunitat, i l’augment del consum és progressiu. Ara per ara, són molts els particulars i les empreses que aposten pel carbó artesà, sense additius inflamables. Llenyes Vicent ven tota la seva producció i no en produeix suficient per a tota la demanda que té.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat

L’emprenedoria i la perseverança dels carboners en actiu per viure de la seva activitat són les mesures més potents que du a terme la comunitat per a la pervivència de l’element. A través de xerrades i activitats d’iniciativa pròpia o en col·laboració amb institucions i entitats ciutadanes, Vicent Pons desenvolupa una destacada tasca pedagògica i de difusió de l’ofici, dels avantatge del carbó vegetal artesà respecte a l’altament industrialitzat i dels beneficis que l’activitat genera per als boscos. La fidelitat i el compromís dels consumidors i restauradors en adquirir carbó vegetal fet a Menorca són l’altra mesura que du a terme la comunitat per salvaguardar la pràctica i l’ofici.

L’ofici de carboner està inclòs en el Repertori d'Oficis Artesans de les Illes Balears, de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears. El 2014 el Govern de les Illes Balears aprovà el decret que regula els requisits per a l'obtenció de la carta d'artesà (CA), la carta de mestre artesà (CMA), la carta de mestre artesà honorífic (CMAH) i el document de qualificació artesanal (DQA) per als oficis inclosos en el Repertori d'Oficis Artesans de les Illes Balears. Vicent Pons Pons disposa de la carta de mestre artesà, i és l’únic artesà carboner registrat a les Illes Balears.

El Centre Artesanal de Menorca, creat a iniciativa del Consell Insular de Menorca en col·laboració amb el Govern de les Illes Balears i que actualment gestiona la Fundació Foment del Turisme de Menorca, és un espai polivalent que permet exposicions individuals i col·lectives, activitats educatives i una botiga de productes artesans. Disposa d’una exposició permanent que presenta diferents oficis artesanals que compten amb el certificat corresponent. No debades, el Centre Artesanal de Menorca treballa en la promoció, la difusió i la dignificació dels oficis artesans. En el 2020 ha organitzat una exposició específica sobre l’ofici de carboner.

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió

Altres mesures de salvaguarda podrien ser l’ampliació dels usos del carbó vegetal i cercar noves aplicacions a la molinada i el picó.

A manera de curiositat, Vicent Pons conta que fa uns anys va rebre l’encàrrec de transformar llenya de salze en carbó vegetal. El destinatari era el pintor mallorquí Miquel Barceló Artigues, que el volia per dibuixar.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial

No n'hi ha.

RECURSOS ASSOCIATS

Bibliografia

  • ALCOVER, Antoni Maria; MOLL, Francesc de Borja (1932-1962). Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 10 vol. Palma.
  • AUTORS DIVERSOS (2007). «Antropologia II. Volum I: El món de la pesca. Artesania i oficis». Enciclopèdia de Menorca, vol. XV-I. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
  • ATENEU ALTERNATIU SA SÍNIA (coord.) (1995). Amb arrels, per créixer. Publicacions de l'Ajuntament de Ferreries, 4. Ajuntament de Ferreries. Ferreries.
  • BONET, Antoni (1988). Menorca pagesa. Consell Insular de Menorca. Editorial Menorca, SA. Maó.
  • CAMPS, Antoni (2007). «Antropologia II. Volum I: El món de la pesca. Artesania i oficis. Carboner». Enciclopèdia de Menorca, vol. XV-I. Obra Cultural de Menorca. Menorca. Pàg. 172-177.
  • CAMPS I MERCADAL, Francesc (1918). Folklore menorquí. De la pagesia. Imp. de M. Sintes Rotger. Maó. [Hi ha una edició del Consell Insular de Menorca i l'Entitat Local des Migjorn Gran de 1986 i una reimpressió corregida de l'Institut Menorquí d’Estudis de 2007].
  • CARBONELL, Martí; ORFILA, Àngel; MARQUÈS, Miquel Àngel (2011). Oficis artesans a l'illa de Menorca (Material per a l'exposició sobre els artesans de l'illa de Menorca per al Centre Artesanal des Mercadal). Centre d'Estudis Locals d'Alaior, Programa de Suport a la Xarxa de Reserves de Biosfera Espanyoles i Centre Artesanal de Menorca. Menorca.
  • COROMINES, Joan (1980-1991). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-1991). 9 toms. Curial Edicions Catalanes i Caixa de Pensions “La Caixa”. Barcelona.
  • D'ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8 vol.)].
  • LIMÓN, Miquel Àngel; SALORT, Joan Pau (2002). Oficis en l’oblit. Feines i oficis tradicionals de la mà del fons etnològic del Sr. Gabriel Llambias. Centre d'Estudis Locals d'Alaior. Alaior.
  • MARQUÈS, Miquel Àngel (1996). «En Joan Mercadal, Coca, o sa feina des carboners». S’Ull de Sol, 67. Alaior. Pàg. 8-11.
  • MARQUÈS, Miquel Àngel (1996). «Com coïen es carboners ses sitges». S'Ull de Sol, 73. Alaior. Pàg. 6-7.
  • PONS, Joan (1984). Dites i refranys menorquins. Quaderns de Folklore, 17-18-19-20. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • PONS, Joan (1996). Feines i oficis d'ahir a la part de llevant. Quaderns de Folklore, 58. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella.
  • PONS, Josep (1992). Refranyer popular. Quaderns de Folklore, 50. Institut Menorquí d'Estudis i Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
  • ROTGER, Joan (1995). «Galería de personajes». Revista de Ferreries, 2. Impremta Rotger SL. Ferreries.
  • SALORT, Quim (2020). Vas més brut que un carboner. Catàleg de l'exposició. Fundació Foment del Turisme de Menorca i Centre Artesanal de Menorca. Menorca.
  • VALERO, Gaspar (1989). «Sitges i carboners». A: VALERO, Gaspar (coord.). Elements de la societat pre-turística mallorquina. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Palma. Pàg. 119-130.

INFORMACIÓ TÈCNICA

Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades

Vicent Pons Pons i Sebastià Ametller  Mascaró (Llenyes Vicent) i Quim Salort Galmés (Centre Artesanal de Menorca).

Investigadors

Antoni Camps Extremera

Redactor/a de la fitxa

Antoni Camps Extremera

Data de realització

28/04/2021

Darrera actualització de la fitxa

08/07/2021

Projecte/Recerca

Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 3a fase (2021-2022). Consell Insular de Menorca, Institut Menorquí d'Estudis i Agència Menorca Reserva de Biosfera.